|
|
(SAVilam.).- Aquesta font va ser originàriament sufragada i feta construir per l’industrial Joan Casas, al barri de Sant Lleïr, l’any 1932. Font pública situada sobre la cara de llevant de la riera de Vilamajor, que inicialment quedava als afores de la població, en un entorn actualment urbanitzat. Construïda de pedra, amb un punt rodó, coronat amb totxo, i un altre espai interior més petit, amb un escala de vuit graons per accedir al punt més baix on hi ha l’aixeta de cop actualment, situada en una plataforma arbrada a llevant de la riera, al final del terme municipal.
Aquest arbre està situat a migdia de la font, a llevant de la riera, en el punt on ara hi ha un pont que la travessa. Lleugerament inclinada, el seu cos massís té un volt de canó de 2,60 m, i s’enfila fins a una capçada que fa caure les brancades sobre els conreus fins a una distància de 10 m, encara que pel costat de la riera, vola poc per facilitar el pas.
El camí que portava tradicionalment a la font és un corriol que passa sobre el costat de llevant de la riera de Vilamajor, que encara queda marcat i es pot seguir des de la cara nord del carrer de Sant Antoni; un rètol ens indica el recorregut per anar a la font.
Pel rec es portava l’aigua des de la font, circulant paral·lel pel costat de llevant de la riera de Vilamajor, fins els safareigs públics.
La rasa recull l’aigua de la serra de Sant Lleïr, just al límit del terme municipal amb Sant Pere de Vilamajor, al nord de l’ermita, baixa per la falda de ponent fins a la carretera. El seu curs arribava a la riera, ran de la font.
“Peça de terra en el terme municipal de Sant Antoni de Vilamajor, paratge de Sant Lleïr, conegut per la font de Sant Lleïr, llevant Guardi Verdaguer, migdia Joaquim Estapé, ponent riera de Palestins, nord Andreu Rosas. Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor” (RPGr, ll. 9, fca. 856, f. 44). “Font de Sant Lleïr (fotos). Nucli urbà, passeig de la Font de Sant Lleïr, entre els carrers de Sant Jordi i de Sant Jaume. La font s’alimentava de la mina que subministrava l’aigua al safareig públic” (QDV, núm. 9, pp. 28-29).
|
